La malaltia de Parkinson

Què és la malaltia de Parkinson

La Malaltia de Parkinson (MP) és una malaltia neurodegenerativa, és a dir, crònica i progressiva. Afecta al sistema nerviós central, concretament a les estrucutures del cervell encarregades del control i de la coordinació del moviment, així com del mateniment del to muscular i de la postura. En una d'aquestes estructures, anomenada "substància negra", hi ha un component químic: la dopanima.

 

La presència de la dopamina és essencial per la regulació dels moviments, és a dir, per a que els moviments es realitzin de manera àgil, efectiva i harmònica. En la MP es produeix una degeneració de la substància negra i, és per aquest motiu, que les principals manifestacions de la malaltia expressen un control deficient dels moviments.

 

Els símptomes més freqüents són:

 

  • Tremolors: lents i rítmics, predominen estant en repòs i disminueixen en fer un moviment voluntari. No necessàriament els presenten tots els pacients.

  • Rigidesa muscular: resistència a moure les extremitats.

  • Bradicinèsia: lentitud de moviments voluntaris i automàtics. Falta d'expressió de la cara, escriptura lenta i petita.

  • Anomalies posturals: inclinació del tronc i el cap cap a davant. Colzes i genolls encongits.

  • Anomalies en caminar: marxa lenta, arrossegant els peus. De vegades es donen passos ràpids i curts amb dificultat per parar-se. Episodis de bloqueig on els peus semblen que es quedin enganxats al terra.

  • Transtorns de l'equilibri: reflexos alterats i fàcils caigudes. 

 

Aquests símptomes no són permanents, apareixen i desapareixen, el que provoca en el malalt un sentiment de gran dependència i indefensió.

  

Tot i que els primers casos de Parkinson es varen diagnosticar ja al 1817,  les seves causes són desconegudes i difícils de preveure. Fàrmacs i intervencions quirúrgiques permeten alleugerar els símptomes de la malaltia però sense eliminar la causa. Mitjançant els tractaments de rehabilitació els malalts recuperen, en part, les seves funcions deficitàries. Així mateix, existeixen diversos tipus de tractaments complementaris al tractament médic que ajuden a mantenir la funcionalitat dels malalts, retarden el deteriorament produït per la malaltia i eviten l'aïllament social del afectat.

Diagnòstic

Al principi de la malaltia resulta molt difícil de diagnosticar perquè els símptomes són lleus, poc específics i poden portar a la confusió. La primera fase del Parkinson no sol presentar tots el símptomes típics, per exemple, tremolors o rigidesa.

 

L'inici de la malaltia es manifesta amb:

 

  • Dolors articulars pseudo-reumatològics

  • Cansament

  • Arrosagar els peus

  • Dificultats al escriure

  • Quadre depressiu de llarga duració

 

Generalment, el pacient visita a diferents especialistes i no milloren els seus problemes, per aquest motiu es descarten les malalties més "comuns" i es pensa en transtorns menys "coneguts" de tipus neurològic. Es solen fer proves del tipus RMN, TAC, SPECT, PET, etc. EL SPECT es la prova de neuro-imatge que visualitza els transportadors presinàctics de la dopamina i els receptors postsinàctics, i avalua la integritat del sistema nigroestriat.

 

Es confirmarà la malaltia en resposta del pacient vers la medicació de la Levopoda i la posterior evolució del quadre clínic cap a un Parkinson típic.

Curs i etapes de la malaltia

La velocitat de progressió de la malaltia és molt variable segons els pacients. El Parkinson és una patologia progressiva però amb la medicació pertinent es pot frenar l'avanç de la malaltia, l'intensitat dels símptomes i millorar la qualitat de vida del pacient. De normal, les formes rígido-acinètiques són més molestes i menys controlables que les formes tremoloses del Parkinson.

S'han establert 5 nivells clàssics de progressió de la malaltia. Cal destacar que no tots els pacients han de passar per tots els nivells.

 

Nivell 1: símptomes lleus, afecten només a una meitat del cos.

Nivell 2: símptomes bilaterals, sense transtorn de l'equilibri.

Nivell 3: inestablitat postural, símptomes notables, però el pacient és físicament independent.

Nivell 4: incapacitat greu, però el pacient pot arribar a caminar o estar de peu sense ajuda.

Nivell 5: necessita ajuda per tot i passa el temps sentat o al llit.

 

Només el 15% dels pacients pateixen un grau de deteriorament motor tant greu que necessitin ajuda constant.

Tractament

Medicació pròpia per la malaltia que aportarà la dopamina que falta al cervell.

  • Medicació simptomàtica que controlen les molèsties secundaries de la malaltia. 

  • Intervencions quirúrgiques.

  • Rehabilitació amb teràpies complementàries que ajudaran a conseguir un major grau d'autocontrol de les funcions motores.

Actualment la Malaltia de Parkinson (MP) no té cura, però si que es pot controlar eficaçment. Es conèixen aspectes del procès neuro-degeneratiu subjacent a la malaltia, però els tractaments que el modifiquen encara no estàn en fase clínica. Per aquests motiu, el tractament de la malaltia actual es dirigeix únicament a millorar els símptomes derivats de la patologia. Per tant, els malalts han d'ingerir els fàrmacs de per vida. 

 

Medicaments basats en la dopamina

 

L'utilització a partir dels anys 60 de la Levopoda (substàcia que es transforma en dopamina un cop arriba al cervell) va significar un gran avanç en el tractament de la MP. Els medicaments que aporten Levopoda al organisme milloren tots els símptomes motors cardinals, ja que tenen la virtud de suplir el dèficit del neurotransmisor dopamina que pateixen els malalts. Molts dels pacients que fan aquest tractament experimenten una supressió total o casi completa dels símptomes.

 

Normalment s'afegeix a la Levopoda un inhibidor perifèric de la dopamina perquè l'eficacia de la Levopoda sigui major en evitar la seva degradació fora del cervell. S'ha desenvolupat un nou compost en el què, conjuntament amb la Levopoda, s'administren dos inhibidors: carbidopa i entacapone, millorant d'aquesta forma la biodisponibilitat de la Levopoda en el cervell i aconseguint disminuir els símptomes de deteriorament de fi de dosis i millorant, en alguns casos, el control de la simptomatologia motora dels pacients.

 

Els pacients, durant uns 5-7 anys, noten una millora amb el tractament, però desprès apareixen complicacions motores derivades del tractament com:

 

  • Fenòmens On/Off: desaparició/aparició molt brusca dels simptomes del Parkinson.

  • Wearing off: deteriorament ràpid de fi de dosis.

  • Moviments involuntaris anormals.

  • Distònies fi de dosis: contraccions involuntàries i sostingudes de grups musculars.

 

Agonistes dopaminèrgics

 

Són fàrmacs que estimulen els receptors dopaminèrgics. Aquests medicaments, apart d'estimular aquests receptors, tenen activitat sobre altres sistemes neuroquímics, principals responsables dels seus efectes secundaris o de la millora de símptomes no motors, com per exemple, la depressió.

 

Els agonistes dopaminèrgics són el tractament escollit per molts neuròlegs en pacients amb un estat inicial de la malaltia i, especialment, en joves. Tot i que, finalment serà necessari associar la Levopoda pel control dels símptomes motors. Els agonistes, en menor grau que la Levopoda, produeixen complicacions motores a llarg plaç, tot i ser menys eficaços en el control dels símptomes. 

 

Aquets fàrmacs s'administren vía oral, transdèrmica o subcutànea. Els dos agonistes orals més consumits son el Pramipexol i el Ropirinol. Tots dos tenen contrastada la seva eficàcia i es troba comercialitzada una forma d'alliberament prolongat que permet una sola administració diària. 

 

Els efectes secundaris dels agonistes dopaminèrgics són similars a la Levopoda però més freqüents. Els derivats de la estimulació perifèrica (no cerebral) dels receptors dopaminèrgics són:

  • Vòmits

  • Hipotensió ortostàtica

  • Marejos

  • Derivats de la estimulació cerebral: al·ucinacions, psicosi i somnolància excesiva

 

Els fàrmacs administrats de forma transdèrmica poden ocasionar irritació local.

 

Altres medicaments

 

IMAO-B. Inhibeixen un enzim que degrada la dopamina anomanada mono-amino-oxidosa, pel que manté activa la dopamina més temps en el cervell. És eficaç per a tots els estadis de la malaltia i els seus efectes positius són lleus però es considera un medicament neuroprotector, així doncs, el tractament amb aquests fàrmacs retardaria el desenvolupament de la malaltia. Cal destacar que els efectes secundaris son mínims.

 

ICOMT. Bloquegen un enzim que degrada la dopamina anomanada catecol-metil-transferasa. No tenen efectes administrats sols, hi ha sempre que administrar-los associats a la Levopoda. Millora sensiblament els símptomes, el que permet reduir notablament la dosis diària de la Levopoda.  Tot i així, combinants amb la Levopoda poden aumentar els efectes secundaris d'aquests i provocar diarrea.

 

AMANTADINA. Fàrmac antiviral que redueix discretament els símptomes de la malaltia i redueix les molèsties discinèsies.

 

Medicaments anticolinèrgics

 

Grup de medicaments que està entrant en desús. Inhibeixen l'activitat d'un neurotransmisor conegut com a acetilcolina, el qual els seus efectes són oposats a la dopamina. Són efectius bàsicament sobre els temblors, però els numerosos efectes secundaris fan que cada vegada s'utilitzin menys.

 

Sistemes d'infusió farmacològica contínua

 

Els pacients amb la MP avançada pateixen fluctuacions motores complexes i greus. Aquests fàrmacs suposen una aproximació a l'estimulació dopaminèrgica contínua, què és la millor estratègia pel tractament de la MP. Redueixen considerablament el temps Off diürn i permeten reduir o retirar del tot la resta de la medicació. Poden ser de dos tipus:

- Infusió subcutànea de apomorfina

- Infusió intraduodenal de Levopoda